EN SAMUEL SOM TOTES NOSALTRES: QUE NINGÚ S’ATREVEIXI A NEGAR L’HOMOFÒBIA DEL SEU ASSASSINAT

L’odi mata. 

El sistema cisheteropatriarcal en el què vivim mata. 

En Samuel també som totes nosaltres. Cada vegada que ens han vexat, cada vegada que ens han escopit, pegat. Cada vegada que ens han perseguit pel carrer, que ens han menystingut, cada vegada que ens hem fet un petó amagant-nos de ser exposades i vulnerades, cada vegada que ens han cridat «bolleres de merda» pel carrer o que ens «busquem un tio». 

L’assassinat d’en Samuel no és un cas aïllat. Malauradament, aquests últims mesos hem vist com han agumentat les agressions LGTBifòbiques. Els discursos d’odi, l’auge de l’extrema dreta i l’equidistància rància amb la violència sistèmica a la que estem sotmeses construeixen un clima més que faborable a que cada vegada més gent escampi la seva violència de forma impune per tot arreu. Tenen el suport de la policia, de les institucions, els mitjans de comunicació, de part de la ciutadania i, en definitiva, del sistema que habitem. 

La vida d’en Samuel ja l’han arrabassat i ningú la pot tornar, però el millor homenatge que podem fer és ajuntar-nos i organitzar-nos per tal que els que ens volen mortes no passin mai més. La resposta a l’assassinat d’en Samuel en particular, i a totes les violències LGTBIfòbiques i masclistes en general, no poden quedar monopolitzades per les institucions. 

No deixarem de dir-ho: ja no ens valen orgulls amb carrosses, no ens valen orgulls amb ACEGAL o amb institucions suposadament del canvi que ens han venut al capitalisme. Necessitem un moviment per l’alliberament sexual i de gènere unit, fort i combatiu; necessitem construir un moviment autònom que ens serveixi col·lectivament per aconseguir drets, per aconseguir una vida digna per a totes. No volem que la resposta a les nostres morts passi per haver de manifestar-nos amb la policia, amb equidistants o amb les empreses del capitalisme rosa que es lucren a costa de la nostra por fent-nos pagar per entrar en els seus locals amagats i «segurs». 

Ja sabem què vindrà a partir d’ara, ja sabem què ens diran: ens diran que l’assassinat del Samuel no s’ha produït per ser marica, que no l’han mort un grup d’homòfobs que se senten impunes d’agredir. A partir d’ara ens veurem batallant en una guerra pel relat dels fets. Els mateixos mitjans de comunicació, partits i persones que amparen els discursos d’odi ens diran que l’orígen del seu assassinat haurà estat un altre. Intentaran tapar l’agreujant d’odi que té aquest assassinat, també l’intentaran despolititzar i desarrelar de l’estructura social, política i econòmica que manté els privilegis dels mateixos i que viu a costa de tenir-nos marginades i callades. Que ningú s’atreveixi a negar l’homofòbia en l’assassinat d’en Samuel. 

Si tu també vols lluitar per una vida sense violència i per acabar amb el cisheteropatriarcat, organitza’t al moviment per l’alliberament sexual i de gènere, organitza’t al feminisme. Sortim al carrer. 

Nosaltres no tenim por, nosaltres som.

SAMUEL PRESENT. 

Lesbofeminisme contra l’oblit

oblit 
m. [LC] Acció d’oblidar.
m. [PS] [PE] Pèrdua temporal o permanent de la capacitat de recordar, de reconèixer o d’actuar en relació amb el que ha estat après.

Imatges de Lesbian Herstory Archives

Malauradament, la majoria de les experiències polítiques lesbofeministes han restat oblidades en el temps causant que avui siguem desconeixedores del llegat que ens precedeix. 

El fet que no tinguem clara la genealogia i memòria lesbofeminista ens fa no tenir en compte els anàlisis, les experiències, les crítiques i els aprenentatges que ja s’han tingut anteriorment i dels que podríem aprendre per tal de no creure’ns que comencem de zero generació rere generació. 

La lluita feminista, en tota la seva diversitat, ha fet molta referència a l’oblit del paper de les dones al llarg de la història de la humanitat, situació doblement menystinguda en el cas de les lesbianes. De la mateixa manera que altres reivindicacions de diferents lluites populars han tingut l’oportunitat de conèixer-se de forma sostinguda en el temps, volem que pugui ser així també per a les lesbofeministes.

Les lesbianes som a tot arreu i hi hem estat sempre. Exemples d’aquest fet poden trobar-se en totes les fonts escrites i gràfiques que existeixen en el Centre de Documentació de Ca la Dona. Fer memòria és un exercici imprescindible per conèixer el passat i construir estratègies polítiques en el present i pel futur. 

Per tal de lluitar contra l’oblit i conèixer a les que ens han precedit per poder aprendre’n d’elles, el proper divendres 30 d’abril a les 18h a Ca la Dona (Carrer Ripoll, 25) es durà a terme el passi del documental “The Archivettes” i un posterior col·loqui amb la seva directora Megan Rossman i les que per nosaltres són grans referents polítiques: Mercè Otero i Dolors Majoral

The Archivettes tracta sobre la militància per la preservació de la memòria lesbofeminista en el Lesbian Herstory Archives a la ciutat de Nova York. L’objectiu del col·loqui és parlar-ne amb la seva directora i poder visibilitzar i conèixer la mateixa feina que s’ha fet des del Centre de Documentació de Ca la Dona.

El link on inscriure’s per poder assistir a l’acte és el següent:

https://forms.gle/QArEGrVLrjyjuJQm6 

En ell hi trobareu la informació referent a la jornada. 

Abraçades lesbofeministes 🌈

L’arxiu com espai de resistència

La memòria com a acte d’amor

Resistència i amor per a no desaparèixer

Trailer del Documental ‘The Archivettes’ de Megan Rossman (2018) https://www.youtube.com/watch?v=1_hSELLM3tw&feature=emb_title&ab_channel=MostraFilmsdeDones

Reportatge sobre els arxius del moviment LGTB, entre ells el Fons GAM del CDOC a IdemTV (2013) https://www.youtube.com/watch?v=uwhHx5RovkA&feature=emb_title&ab_channel=idemtv

– Memòria és justícia –

Genealogies lesbianes per (re)conèixer-nos

“Cuando el tiempo y el espacio no son y existe la memoria…es siempre

Gretel Ammann (1989)

Ca la Dona ha estat i segueix sent un espai de referència per a moltes de nosaltres. Com a lesbianes feministes necessitem ser conscients de les que ens han precedit i de les que han existit abans de nosaltres, així com dels fets i de les reivindicacions que ens faciliten articular els nostres discursos i posicionaments actuals. 

L’esborrament sistèmic i estratègic de les nostres vides, identitats i sexualitats ens ha privat de saber-nos contínues, de conèixer les nostres històries i de poder reconèixer-nos en les d’altres que ja han estat anteriorment, que ja han viscut, que ja han estimat i sobretot que han resistit abans que nosaltres. 

Així doncs, reconeixem i admirem profundament la feina del Centre de Documentació de Ca la Dona (CDOC). Fundat l’any 1991, té l’objectiu de recollir, conservar i difondre la memòria històrica recent del moviment feminista a Catalunya i també de moltes de les dones que hi han format part. 

El CDOC des dels seus inicis acull donacions de fons documentals de dones i organismes diversos, esdevenint un arxiu molt important sobre la història de les dones a Catalunya.

Dins del CDOC s’hi troben diversos fons documentals que apleguen la història de les lesbianes feministes al nostre context. Entre ells hi trobem els fons dels grups Lesbos i Grup de Lesbianes Feministes de Barcelona (1986). 

Aquesta història també queda recollida en un dels fons personals més importants del CDOC, el Fons Documental de la Gretel Ammann (Fons GAM). El fons GAM és el fons personal de la Gretel Ammann en el qual s’hi concentren testimonis de moltes dones militants i activistes feministes d’entre els anys 70 als 2000. És un dels pocs arxius que es conserven sobre temàtica feminista i lesbiana i, en concret, del lesbianisme separatista a l’Estat Espanyol i a la resta d’Europa.

La riquesa d’aquest fons documental recau també en la consciència històrica de la pròpia Gretel, ja que va recopilar molt de material referent a l’activisme lesbo-feminista internacional i estatal. 

La Gretel, feminista radical, lesbiana separatista i filòsofa va parlar i posar sobre la taula la necessitat d’espais propis lesbians dins del moviment feminista així com també va treballar per la construcció i la recuperació de la identitat de les lesbianes. Va ser creadora de diversos grups, associacions i revistes, entre les que destaquen Amazonas (1985) i Laberint (1989) dins de les quals es van traduir per primer cop de l’anglès textos de feministes com Adrienne Rich, Audre Lorde o Monique Wittig. 

Així doncs, el CDOC i concretament el Fons GAM es configura com un espai de resistència de la memòria històrica lesbofeminista. Tal i com escriu la Mercè Otero al blog del CDOC

“Guardar la memòria de les lesbianes feministes és un dels principals objectius que ens plantegem al Centre de Documentació perquè sentíem, com diuen les protagonistes del documental “The Archivettes” que “La nostra història estava desapareixent tan de pressa com la fèiem”. 

Per nosaltres és important recuperar i parlar de la figura de la Gretel Amman per tal de poder re-construïr genealogies lesbofeministes a Barcelona, per poder pensar i visibilitzar referents propers com la Gretel i reconèixer el seu llegat. Dins d’aquesta consciència històrica de saber d’on venim, s’hi apleguen també els interessos de moltes de nosaltres per aprofundir, recuperar i conèixer el recorregut del moviment feminista i lesbofeminista a Barcelona. 

En aquest sentit, la conservació, coneixement i difusió del Fons GAM forma part d’un acte de reconeixement polític de les nostres realitats com a lesbianes feministes i s’ha de poder tractar des d’aquí, des de l’homenatge, la preservació, l’emocionalitat i la resistència política al discurs hegemònic del règim heterosexual. 

L’arxiu com espai de resistència

La memòria com a acte d’amor

Resistència i amor per a no desaparèixer

Espai web del Fons GAM https://www.caladona.org/centredocumentacio/gretel/

Espai web de Ca la Dona https://caladona.org/

Blog del Centre de Documentació de Ca la Dona https://centredocumentacio.wixsite.com/confinamentfeminista

Post al blog del Centre de Documentació de Ca la Dona sobre el Dia Internacional dels Arxius https://centredocumentacio.wixsite.com/confinamentfeminista/post/el-dia-dels-arxius-the-archivettes

Trailer del Documental ‘The Archivettes’ de Megan Rossman (2018) https://www.youtube.com/watch?v=1_hSELLM3tw&feature=emb_title&ab_channel=MostraFilmsdeDones

Reportatge sobre els arxius del moviment LGTB, entre ells el Fons GAM del CDOC a IdemTV (2013) https://www.youtube.com/watch?v=uwhHx5RovkA&feature=emb_title&ab_channel=idemtv

“Soc lesbiana?” FANZINE

Consulta o descarrega el PDF aquí.

Aquest és un document que fa molt de temps que corre per internet i malauradament no sabem  qui són les autores. Durant anys ha estat clau per ajudar a noies lesbianes a entendre les seves realitats i les seves vivències així com saber que no estan soles, que no els hi passa res dolent, ans el contrari. Aquest document ha estat perseguit de manera sistemàtica i esborrat de molts llocs web, però afortunadament sempre torna d’alguna manera o altre.

Creiem que és un document important que mostra la realitat material de les dones lesbianes i que posa en paraules molts sentiments que per culpa del sistema heterosexual moltes vegades se’ns anul·len i no sabem identificar. L’heterosexualitat és un règim polític que ens construeix en complementarietat i oposició, no deixant espai a plantejar-nos altres tipus de vivència.

Ens semblava important traduir-ho perquè és un document que és molt accessible i creiem que pot ser molt útil per lesbianes i per qui s’està preguntant si ho és. 

La traducció en català, així com el disseny i maquetació és del col·lectiu la  S.A.L (Suport i Autonomia Lesbofeminista)

Les imatges són del blog https://lesbianherstorian.tumblr.com/

La traducció en castellà és d’Irene Ramírez (@lesb0terrorista)

Copia, difón, distribueix lliurement, sense treure’n profit econòmic i sempre al servei del lesbofeminisme i contra el règim heterosexual.

💞

26 d’abril de 2020 #VisibilitatLèsbica

La Visibilitat Lèsbica vol dir també lluitar per les nostres vides, contra l’heterosexualitat obligatòria, contra la violència masclista i la lesbofòbia. Voleu saber-ne més? A partir de les qüestions que moltes de vosaltres ens vau fer arribar per les xarxes socials, hem preguntat sobre diferents temes a companyes referents.

Temes que ens preocupen a nivell personal i polític, temes que serveixen per entendre des d’on construïm la nostra emancipació com a dones i com a lesbianes cis i trans, des de l’anticapitalisme i l’antiracisme. Hem tingut l’oportunitat de parlar sobre la lesbianitat com a dissidència, plantejar-nos què és el lesbofeminisme o compartir què implica això de sortir de l’armari, entre d’altres.

Totes aquestes reflexions les hem pogut recollir en una sèrie de sis vídeos publicats el 26 d’abril, dia de la Visibilitat Lèsbica, que ara volem compartir amb totes vosaltres. Agraïm la participació d’Alba Velasco, Anne Cath, Aurea Ayón, Berta Frigola, Brigitte Vasallo, Bárbara Ramajo, el Col·lectiu B.A.L.A, Cèlia Casanovas, Gracia Trujillo i Iratzu Varela.


Un dia de visibilitat són els 365 dies a l’any de lluita col·lectiva per les nostres vides, de fer-nos justícia, d’explicar-nos i de prendre la paraula.

El feminisme és la teoria, el lesbianisme és la pràctica.

“L’heterosexualitat obligatòria i l’existència lesbiana”

Compartim la imprescindible tasca realitzada per les companyes Lesbianes Feministes Confinades en aquest fanzine, que selecciona i tradueix fragments d’Adrienne Rich i el seu “L’Heterosexualitat obligatòria i l’existència lesbiana” publicat el 1980.

Qui era Adrienne Rich? Clarament una crack. Concretament, poeta, intel·lectual, crítica i activista lesbiana estatunidenca que va viure del 1929 al 2012.

Per què ens és interessant la seva obra? Rich teoritza sobre el feminisme, el llenguatge, l’existència lèsbica. Ho fa als anys 70 apuntant l’heterosexualitat com un règim polític, estudiant-la com a institució, partint d’un feminisme radical que posava sobre taula “allò personal és polític”. L’heterosexualitat encara no es veia com a política. És així que presenta el lesbianisme com a aposta política, també.

Li preocupava teixir una genealogia d’allò feminista i lesbià, exactament el que ens preocupa a nosaltres.

Aquest fanzine està pensat per recuperar Rich de manera que ens sigui més fàcil llegir-la, ara en català (que no hi està traduïda) per trobar-nos en allò que diu i no sentim que és el primer cop que ho pensem. Algú ho ha pensat i deixat escrit abans. Aquest algú és ella i us la presentem en l’obra “L’heterosexualitat obligatòria i l’existència lesbiana”, publicada el 1980, que hem treballat a continuació.

Traducció i selecció de: Lesbianes Feministes Confinades

Barcelona, 26 d’abril del 2020

Lesbofeministes radicalment amb les dones trans, per l’autodefensa i l’autonomia

Perquè  la solidaritat entre dones i lesbianes s’estengui, perquè mai més una companya estigui sola, perquè no mori cap companya més en mans d’un home: Organització i autodefensa lesbofeminista.

*Quan parlem de DONES ens estem referint tota l’estona a dones cis i trans.

Després d’anys de grans progressos del moviment feminista, en especial pel que fa a la lluita contra les violències masclistes, d’un temps ençà ens trobem en un context de regressió i repressió, mutació i distorsió sobre els discursos i les pràctiques de l’autodefensa feminista, i també sobre la resposta col·lectiva i autònoma davant de les violències que patim. 

Hem vist com, durant aquests darrers dos anys, certs entorns polítics han construït un discurs penalitzador i criminalitzador contra el que ells creuen que és un “mal feminisme”. Han tornat a posar el focus de la responsabilitat de la violència sobre les dones agredides, s’ha perseguit a companyes, se les ha agredit per denunciar agressions i, fins i tot, se les ha arribat a denunciar davant la justícia.

Sabem que aquestes reaccions cap a les dones que es defensen dels seus agressors són les de sempre, i que el fet que també es reprodueixin dins d’espais polítics “transformadors”, els moviments socials, és la mostra més evident del bon estat de salut que viu el sistema patriarcal en la nostra societat. El més problemàtic de la situació actual però, és que tota aquesta difamació, persecució, criminalització i, en definitiva, estratègia política d’aquells que estan interessats que guardem silenci, s’està fent per part d’espais que es diuen feministes però que, evidentment, es dediquen a construir políticament en contra d’aquest.

Vivim un moment en el que tot pot ser feminista. L’Anna Botella, l’FMI, Zara, col·lectius d’homes, espais mixtes plens d’agressors a les primeres, segones i terceres files. En nom del feminisme encobreixen agressions i es categoritza entre bo o mal feminisme, depenent de si l’estratègia d’aquestes organitzacions genera més o menys contradiccions en el si de la comoditat patriarcal en la que vivim. També hem vist com espais polítics que s’autodenominen feministes han començat a fer discursos relativitzant el consentiment i les violacions, fet que hauríem de considerar un atac frontal cap a la vida de les dones cis i trans. 

“Hem vist com espais polítics que s’autodenominen feministes han començat a fer discursos relativitzant el consentiment i les violacions”

Entenem que s’ha arribat fins aquí després que el moviment feminista hagi tingut la capacitat de ser un dels moviments de masses més importants dels últims temps, després de construir des de la base durant molts anys. Des de l’autonomia i amb presència del lesbofeminisme, hem aconseguit radicalitzar aquest moviment, en especial, contra les violències masclistes. 

Aquestes victòries, com sempre, vénen acompanyades de grans resistències per part d’aquells que més necessiten mantenir els seus privilegis. Fent-ho reprodueixen les estructures d’explotació i opressió que precisament ens situen on som: davant la convicció que necessitem un lesbofeminisme autònom i organitzat.

És per això que creiem imprescindible plantejar i concretar una organització dels feminismes que aposti de forma clara i directa per l’autodefensa sense tabús, per la paraula de les dones agredides sempre i per l’anticapitalisme i l’antiracisme com a imprescindibles per construir aquest moviment. Mai sense les dones trans, i mai amb les essencialistes que les volen fora del moviment lèsbic. Les dones trans també són lesbianes, sense elles no hi ha lesbofeminisme.

Autodefensa

Defensem l’autodefensa com a pràctica política i donem suport a qualsevol acció escollida per una dona per defensar-se i viure una vida digna.

No creiem en la burocratització de les violències masclistes. Els punts liles, per exemple, no poden ser una finalitat en si mateixa sinó una eina de suport per a les dones i lesbianes que decideixen donar resposta a les violències rebudes i necessiten ajuda per a fer-ho, o que simplement necessiten un cop de mà en un moment concret. 

Cal problematitzar el plantejament actual dels punts liles, el seu ús i l’agència que se’ls hi dóna, ja que hem vist que per més punts liles que s’estan fent la violència contra nosaltres ni tan sols ha disminuït una mica.  També cal assenyalar la utilització que es fa d’aquest servei per part de la institució que, sense aprofundir de cap manera en la qüestió de la violència masclista ni en les seves arrels, els utilitza per vestir l’actuació del govern de torn per promocionar-se. Mentrestant, els punts liles acaben sent mers punts d’informació i polsera que no tenen capacitat ni d’acompanyament ni de reacció davant les denúncies.

“Donem suport a totes aquelles dones que decideixen fer publica una agressió que han patit, a les que volen dir els noms i cognoms de l’agressor i a les que no”

És probablement la mateixa institucionalització del feminisme fa que aquest perdi potencialitat i que s’alimentin entramats infinits de gestions de violències, juntament amb una pèrdua de discurs polític que només fomenta el recurs d’acudir a un entramat policial que victimitza altre cop a les dones.  Però som molt conscients que aquesta victimització i burocratització de la violència també l’estan reproduint els moviments socials i que, sense una base forta del moviment feminista al carrer i a cada racó, només taparem forats d’un mal sistèmic que ens està matant. 

Per tots aquests motius donem suport a totes aquelles dones que decideixen fer publica una agressió que han patit, a les que volen dir els noms i cognoms de l’agressor i a les que no. A les que decideixen no fer-ho públic més enllà dels seus grups d’afinitat però col·lectivitzant el dolor i la problemàtica, a totes aquelles que animen a les seves companyes a no tenir por, a estar disponibles passi el que passi i siguin quines siguin les conseqüències de no callar, i totes aquelles que tanquen files amb les seves, construint autodefensa i feminisme.

Lesbofeminisme

Assenyalem l’heterosexualitat com a règim polític que construeix subjectes opressors i subjectes oprimits i que és l’engranatge que fa funcionar el capitalisme i el patriarcat a partir de les institucions de l’Estat.

Entenem la lesbianitat com una estratègia per sostreure’ns de l’estat de la situació i declarar la nostra autonomia. És a dir, com un espai de possibilitats des d’on construir, com a dones unides, la nostra subjectivitat revolucionària contra l’estat capitalista i patriarcal.

“L’heterosexualitat és l’engranatge que fa funcionar el capitalisme i el patriarcat a partir de les institucions de l’Estat”

Ens allunyem radicalment de discursos essencialistes i biologicistes que violenten, neguen i esborren la identitat de totes les que ens anomenem dones i lesbianes. Aterrem els discursos lesbofeministes des de l’aliança entre lesbianes cis i trans, no podem entendre un lesbofeminisme que no sigui capaç d’aglutinar a totes les dones de classe treballadora, ens responsabilitzem de la nostra posició global que ens atorga un privilegi evident davant de les companyes racialitzades, deixant clar que si no és antiracista, no és feminisme.

Autonomia

Com a lesbianes de classe treballadora, tenim l’anticapitalisme i l’antiracisme com a base, perquè no entenem un feminisme que no aposti per aquestes lluites i entenem l’autonomia com la fórmula organitzativa més conseqüent i efectiva per a la lluita feminista. Ens situem al marge d’estructures mixtes que considerem que mai seran feministes per elles mateixes, i on les dones queden relegades al paper de cuidadores de l’organització i garants del bon comportament dels seus suposats companys.

“Observem com, a les estructures mixtes, les dones queden relegades al paper de cuidadores de l’organització i garants del bon comportament dels seus suposats companys”

Suposaria una derrota legitimar espais polítics que encobreixen agressors reiteradament i camuflen la lluita feminista sota burocratització de les denúncies que duen a terme les dones de les seves pròpies organitzacions. Si plantem cara dintre d’aquestes estructures, sabem que sempre som nosaltres les que acabem expulsades i condemnades a l’ostracisme polític. Per això hem de tenir clar que cap lluita d’alliberament serà vàlida si no ens alliberem totes.

Així doncs, apostem per organitzacions, col·lectius i estructures no mixtes, que actuïn des de la solidaritat feminista, la xarxa, el suport mutu i l’acció política col·lectiva. Perquè la solidaritat entre dones i lesbianes s’estengui, perquè mai més una companya estigui sola, perquè no mori cap companya més en mans d’un home: organització i autodefensa lesbofeminista.

Suport i Autonomia Lesbofeminista

Us presentem La SAL (Suport i Autonomia Lesbofeminista). Estem aquí com a feministes i lesbianes organitzades contra el masclisme i la lesbofòbia. Des de l’autonomia i la no mixticitat, que són les formes que entenem imprescindibles per l’organització feminista.

Defensem l’autodefensa com a pràctica política i recolzem aquelles opcions que trii cada una dona per defensar-se i viure una vida digne.

Entenem el conflicte que genera el sistema patriarcal com un conflicte on la violència dels homes contra les dones és la última expressió d’un sistema d’explotació i opressió d’un grup sobre un altre.

Assenyalem l’heterosexualitat com a règim polític que construeix subjectes opressors i subjectes oprimits i que és l’engranatge que fa funcionar el capitalisme i el patriarcat a partir de les institucions de l’Estat.

Entenem la lesbianitat com una estratègia per substreure’ns de l’estat de la situació i declarar la nostra autonomia. És a dir, com un espai de possibilitats des d’on construir, com a dones unides, la nostra subjectivitat revolucionària contra l’estat capitalista i patriarcal.