Perquè la solidaritat entre dones i lesbianes s’estengui, perquè mai més una companya estigui sola, perquè no mori cap companya més en mans d’un home: Organització i autodefensa lesbofeminista.
*Quan parlem de DONES ens estem referint tota l’estona a dones cis i trans.
Després d’anys de grans progressos del moviment feminista, en especial pel que fa a la lluita contra les violències masclistes, d’un temps ençà ens trobem en un context de regressió i repressió, mutació i distorsió sobre els discursos i les pràctiques de l’autodefensa feminista, i també sobre la resposta col·lectiva i autònoma davant de les violències que patim.
Hem vist com, durant aquests darrers dos anys, certs entorns polítics han construït un discurs penalitzador i criminalitzador contra el que ells creuen que és un “mal feminisme”. Han tornat a posar el focus de la responsabilitat de la violència sobre les dones agredides, s’ha perseguit a companyes, se les ha agredit per denunciar agressions i, fins i tot, se les ha arribat a denunciar davant la justícia.
Sabem que aquestes reaccions cap a les dones que es defensen dels seus agressors són les de sempre, i que el fet que també es reprodueixin dins d’espais polítics “transformadors”, els moviments socials, és la mostra més evident del bon estat de salut que viu el sistema patriarcal en la nostra societat. El més problemàtic de la situació actual però, és que tota aquesta difamació, persecució, criminalització i, en definitiva, estratègia política d’aquells que estan interessats que guardem silenci, s’està fent per part d’espais que es diuen feministes però que, evidentment, es dediquen a construir políticament en contra d’aquest.
Vivim un moment en el que tot pot ser feminista. L’Anna Botella, l’FMI, Zara, col·lectius d’homes, espais mixtes plens d’agressors a les primeres, segones i terceres files. En nom del feminisme encobreixen agressions i es categoritza entre bo o mal feminisme, depenent de si l’estratègia d’aquestes organitzacions genera més o menys contradiccions en el si de la comoditat patriarcal en la que vivim. També hem vist com espais polítics que s’autodenominen feministes han començat a fer discursos relativitzant el consentiment i les violacions, fet que hauríem de considerar un atac frontal cap a la vida de les dones cis i trans.
“Hem vist com espais polítics que s’autodenominen feministes han començat a fer discursos relativitzant el consentiment i les violacions”
Entenem que s’ha arribat fins aquí després que el moviment feminista hagi tingut la capacitat de ser un dels moviments de masses més importants dels últims temps, després de construir des de la base durant molts anys. Des de l’autonomia i amb presència del lesbofeminisme, hem aconseguit radicalitzar aquest moviment, en especial, contra les violències masclistes.
Aquestes victòries, com sempre, vénen acompanyades de grans resistències per part d’aquells que més necessiten mantenir els seus privilegis. Fent-ho reprodueixen les estructures d’explotació i opressió que precisament ens situen on som: davant la convicció que necessitem un lesbofeminisme autònom i organitzat.
És per això que creiem imprescindible plantejar i concretar una organització dels feminismes que aposti de forma clara i directa per l’autodefensa sense tabús, per la paraula de les dones agredides sempre i per l’anticapitalisme i l’antiracisme com a imprescindibles per construir aquest moviment. Mai sense les dones trans, i mai amb les essencialistes que les volen fora del moviment lèsbic. Les dones trans també són lesbianes, sense elles no hi ha lesbofeminisme.
Autodefensa
Defensem l’autodefensa com a pràctica política i donem suport a qualsevol acció escollida per una dona per defensar-se i viure una vida digna.
No creiem en la burocratització de les violències masclistes. Els punts liles, per exemple, no poden ser una finalitat en si mateixa sinó una eina de suport per a les dones i lesbianes que decideixen donar resposta a les violències rebudes i necessiten ajuda per a fer-ho, o que simplement necessiten un cop de mà en un moment concret.
Cal problematitzar el plantejament actual dels punts liles, el seu ús i l’agència que se’ls hi dóna, ja que hem vist que per més punts liles que s’estan fent la violència contra nosaltres ni tan sols ha disminuït una mica. També cal assenyalar la utilització que es fa d’aquest servei per part de la institució que, sense aprofundir de cap manera en la qüestió de la violència masclista ni en les seves arrels, els utilitza per vestir l’actuació del govern de torn per promocionar-se. Mentrestant, els punts liles acaben sent mers punts d’informació i polsera que no tenen capacitat ni d’acompanyament ni de reacció davant les denúncies.
“Donem suport a totes aquelles dones que decideixen fer publica una agressió que han patit, a les que volen dir els noms i cognoms de l’agressor i a les que no”
És probablement la mateixa institucionalització del feminisme fa que aquest perdi potencialitat i que s’alimentin entramats infinits de gestions de violències, juntament amb una pèrdua de discurs polític que només fomenta el recurs d’acudir a un entramat policial que victimitza altre cop a les dones. Però som molt conscients que aquesta victimització i burocratització de la violència també l’estan reproduint els moviments socials i que, sense una base forta del moviment feminista al carrer i a cada racó, només taparem forats d’un mal sistèmic que ens està matant.
Per tots aquests motius donem suport a totes aquelles dones que decideixen fer publica una agressió que han patit, a les que volen dir els noms i cognoms de l’agressor i a les que no. A les que decideixen no fer-ho públic més enllà dels seus grups d’afinitat però col·lectivitzant el dolor i la problemàtica, a totes aquelles que animen a les seves companyes a no tenir por, a estar disponibles passi el que passi i siguin quines siguin les conseqüències de no callar, i totes aquelles que tanquen files amb les seves, construint autodefensa i feminisme.
Lesbofeminisme
Assenyalem l’heterosexualitat com a règim polític que construeix subjectes opressors i subjectes oprimits i que és l’engranatge que fa funcionar el capitalisme i el patriarcat a partir de les institucions de l’Estat.
Entenem la lesbianitat com una estratègia per sostreure’ns de l’estat de la situació i declarar la nostra autonomia. És a dir, com un espai de possibilitats des d’on construir, com a dones unides, la nostra subjectivitat revolucionària contra l’estat capitalista i patriarcal.
“L’heterosexualitat és l’engranatge que fa funcionar el capitalisme i el patriarcat a partir de les institucions de l’Estat”
Ens allunyem radicalment de discursos essencialistes i biologicistes que violenten, neguen i esborren la identitat de totes les que ens anomenem dones i lesbianes. Aterrem els discursos lesbofeministes des de l’aliança entre lesbianes cis i trans, no podem entendre un lesbofeminisme que no sigui capaç d’aglutinar a totes les dones de classe treballadora, ens responsabilitzem de la nostra posició global que ens atorga un privilegi evident davant de les companyes racialitzades, deixant clar que si no és antiracista, no és feminisme.
Autonomia
Com a lesbianes de classe treballadora, tenim l’anticapitalisme i l’antiracisme com a base, perquè no entenem un feminisme que no aposti per aquestes lluites i entenem l’autonomia com la fórmula organitzativa més conseqüent i efectiva per a la lluita feminista. Ens situem al marge d’estructures mixtes que considerem que mai seran feministes per elles mateixes, i on les dones queden relegades al paper de cuidadores de l’organització i garants del bon comportament dels seus suposats companys.
“Observem com, a les estructures mixtes, les dones queden relegades al paper de cuidadores de l’organització i garants del bon comportament dels seus suposats companys”
Suposaria una derrota legitimar espais polítics que encobreixen agressors reiteradament i camuflen la lluita feminista sota burocratització de les denúncies que duen a terme les dones de les seves pròpies organitzacions. Si plantem cara dintre d’aquestes estructures, sabem que sempre som nosaltres les que acabem expulsades i condemnades a l’ostracisme polític. Per això hem de tenir clar que cap lluita d’alliberament serà vàlida si no ens alliberem totes.
Així doncs, apostem per organitzacions, col·lectius i estructures no mixtes, que actuïn des de la solidaritat feminista, la xarxa, el suport mutu i l’acció política col·lectiva. Perquè la solidaritat entre dones i lesbianes s’estengui, perquè mai més una companya estigui sola, perquè no mori cap companya més en mans d’un home: organització i autodefensa lesbofeminista.
La SAL Feminista 