Per un feminisme materialista contra la reacció

‘*•.¸♡ ♡¸.•*’ – 26 d’Abril del 2023, dia de la visibilització lèsbica – ‘*•.¸♡ ♡¸.•*’

Per què escrivim aquest text?

Per què existeix el feminisme? Per què cada una de nosaltres, del nostre temps, teoria i pràctica comuna, constituïm el que anomenem “moviment feminista”? Com hem arribat fins aquí i per què hi som? Sense feminisme no hi ha drets bàsics, però el feminisme és un dret social? Si ho és, per què una part de l’esquerra no el considera com a tal? Qui té interès a privar la lluita feminista del seu potencial revolucionari? Totes aquestes són preguntes que, donat el context que estem vivint, ens hem de plantejar i ens plantegem i, últimament, amb més necessitat que mai.

Els darrers anys hem vist com el feminisme en el que nosaltres ens vam socialitzar i créixer (el materialista, l’autònom, el radical, el de l’autodefensa, el de la revolució de trencar el silenci, el de la solidaritat entre germanes-companyes-amigues-amants, sense renúncies a l’hora d’entendre’ns, el feminisme col·lectiu que necessitava fer la revolució per ell mateix i sense demanar permís a ningú) ha anat desapareixent. Poc a poc, el soroll i la reacció s’han anat apoderant dels nostres vincles polítics. El qüestionament (que no crítica) descarnat a tota la feina feminista feta i la reacció tant de la dreta com, i sorprenentment (o no tant), també de les esquerres només han generat confusió, malestar, desinformació, desmobilització i desorganització. 

Una conseqüència d’aquest fet ha estat el tornar al punt d’inici en molts anàlisis. Tota la feina (mobilitzacions, jornades, consensos, canvis) que van fer les feministes des dels anys 70, 80, 90, 2000, 2010 per explicar l’opressió específica de les dones a la societat – feina que es va anar assimilant, poc a poc, per part de la majoria dels sectors de l’esquerra – culmina amb l’esclat mobilitzador del feminisme el 2018. Aquells marcs d’anàlisi que s’havien entès i formaven part d’un consens fins fa només 5 anys, sembla que ja no existeixen.

Veiem com alguns sectors de la mateixa esquerra “anticapitalista” han caigut en els marcs teòrics liberals i essencialistes naturalitzant les categories home i dona, acceptant la diversitat sempre en els marges de la concebuda com a “heterosexualitat natural” i pensant que la feina feminista és tan sols la de visibilitzar a les dones dins d’una sola classe treballadora; i no la d’entendre, a partir d’una anàlisi materialista, a les pròpies persones categoritzades com a “dones” com a una clase en si mateixa.

Per això l’objectiu d’aquest text és explicar l’opressió específica de les dones* (molt resumidament i per a tots els públics que estiguin interessats a entendre-ho) a partir de les eines d’anàlisi de la realitat que expresa el feminisme materialista recuperant les aportacions d’autores com Christine Delphy, Monique Wittig, Colette Guillaumin o Jules Falquet; que són la base teòrica que ha conformat històricament el moviment feminista que coneixem avui a Catalunya. 

Les tesis del feminisme materialista van saltar directament a ser posades en marxa a través de la pràctica política que ha conformat el moviment feminista que coneixem avui a Catalunya, però contradictòriament les seves teories han estat injustament silenciades i rebutjades tant per aquells espais de difusió del coneixement hegemònic, com pels espais que han vist en aquestes autores un qüestionament massa profund dels fonaments estructurals que també els sostenien a ells en algun tipus de privilegi.

“No he pretès “revaloritzar” la naturalesa de les tasques de les dones, sinó tirar per terra la idea que la naturalesa de les tasques té alguna relació amb les relacions de producció. El que m’interessa, i el que normalment hauria d’interessar a qualsevol materialista, és la relació de producció.” Cristine Delphy.

El feminisme materialista: l’anàlisi

Hem basat el nostre anàlisi principalment en tres autores que considerem referents i pilars teòriques en la praxis política del feminisme que ha marcat la organització de les dones, les lesbianes i les trans els darrers anys al nostre país. Aquestes són Monique Wittig, Colette Guillaumin i Christine Delphy.

El feminisme materialista es diferencia del feminisme marxista en un punt central: identifica el patriarcat com un sistema d’explotació en si mateix, amb el seu propi mode de producció que no es pot subsumir en el capitalisme. 

Les feministes materialistes utilitzen dues eines centrals del pensament marxista: la dialèctica i el materialisme històric, i les anirem explicant al llarg del text. Per a introduir aquestes idees, podem dir que les feministes materialistes consideren que existeix una relació dialèctica entre els homes i les dones, perquè una categoria no pot existir sense l’altre; i aquesta relació que uneix aquestes dues categories és una relació de conflicte, de la mateixa forma que existeix una relació dialèctica entre la burgesia i el proletariat.

Per tant, per contra de la idea que segueix en vigor a la majoria dels espais d’esquerres que sostenen que el sexe és allò natural i el gènere és allò social, una de les principals aportacions de les materialistes, fa ja 50 anys, és el plantejament de la categoria de sexe com una construcció política, trencant d’aquesta manera amb la naturalització de l’opressió de les dones. Com ho escriu Monique Wittig en El pensament heterosexual, “és l’opressió que crea el sexe, i no a l’inrevés”. Aquest plantejament té una conseqüència considerable a nivell de teorització de la dominació patriarcal, i per tant obre nous horitzons de lluita: l’opressió de les dones té bases eminentment materials, bases que la naturalització del sexe intenta tapar.

Si comparem la proposta de Wittig amb la teoria del sexe-gènere trobem una diferència fonamental ja que la segona posa en evidència el nivell social de l’opressió, el gènere, però no deixa de considerar que aquest està basat en alguna cosa natural i no explica per què aquesta diferència contribueix a la desigualtat. En aquest sentit, la perspectiva feminista materialista posa en evidència que aquesta desigualtat es crea a partir de l’organització del treball. Es parteix de l’anàlisi de les relacions socials d’explotació i s’entén que aquesta divisió natural entre home/dona està totalment basada en formes d’explotació.

En aquest sentit Christine Delphy trenca amb el concepte marxista tradicional de “classe” i el redefineix, ja que aquest no té en compte el treball domèstic realitzat per les dones i que havia quedat històricament relegat fora del mercat. Delphy situa aquesta explotació al mateix nivell que la definida tradicionalment pel marxisme com a “explotació de classe” (del proletariat per part de la burguesía).

Per què l’opressió de les dones* es tracta d’una explotació de classe?

Delphy mostra com, aplicant el mètode del materialisme històric, podem entendre als homes i a les dones com a dues classes diferenciades, és a dir, com a grups socials que ocupen llocs diferents en el sistema de producció. I el lloc d’aquesta producció, central per a comprendre el mode de producció domèstic, és la família.

Ella demostra, basant-se en els seus treballs sobre la transmissió de la propietat, que la principal diferència entre el mode de producció capitalista i el mode de producció domèstic no resideix en la naturalesa dels serveis prestats o dels béns produïts (el mateix servei, per exemple de neteja, pot comprar-se en el mercat), sinó en la relació de producció: en el mode de producció capitalista, una treballadora ven la seva força de treball a canvi d’un salari que depèn de les activitats realitzades. En el mode de producció domèstic, els beneficis que una dona rep del seu marit no depenen de les tasques que realitza, ni de la qualitat del treball realitzat.

Delphy resumeix així aquesta idea: “Mentre que l’assalariat ven la seva força de treball, la dona casada la regala: exclusivitat i gratuïtat estan íntimament lligades” (2013 [1970] : 47). En altres paraules, “homes” i “dones” constitueixen dues classes antagòniques, formades segons el lloc de cadascuna en les relacions de producció del mode de producció domèstic.

Relacions d’explotació i heterosexualitat obligatòria

Partint d’aquí és interessant introduir el concepte de Colette Guillaumin de “sexatge”. Aquest concepte fa referència a la doble dimensió de la opressió de les dones i d’apropiació per part dels homes (entenent sempre aquesta relació com a dues classes: la dominant i la dominada). Per una banda existeix una apropiació privada de les dones a través de la relació que s’estableix amb el marit, pare, etc. Per altra banda existeix una apropiació col·lectiva de les dones com a classe. Aquesta última dimensió implica que les dones, tot i no relacionar-se sexoafectivament amb els homes, continuen sotmeses a la seva opressió i hi continua havent una relació d’explotació.

Cal tenir en compte que aquesta opressió no és només de la força de treball (com la descrita en el marxisme) sinó que consisteix en una apropiació total dels cossos de les dones; i és aquí d’on sorgeix l’anomenat feminisme materialista.

Les lesbianes, tot i escapar-nos de la primera forma d’opressió, continuem subjugades a aquesta segona categoria a través de diverses formes com l’heterosexualitat obligatòria o la precarietat laboral a la que estem sotmeses.

El que plantegen les autores és que el que s’ha considerat històricament l’origen de l’opressió és només el que engloba simbòlicament la categoria “dona” però el que ens defineix com a “classe”, i per tant com a subjectes oprimides, és aquesta explotació.

Basant-se en els treballs de les feministes materialistes, Monique Wittig fa un pas més en la desnaturalització de les categories de sexe al considerar l’heterosexualitat com un règim polític. Al fer aquest pas, Wittig posa sobre la taula el significat del feminisme i diferencia el feminisme que lluita entenent les dones com a classe i, per tant, té per objectiu la desaparició d’aquesta amb el feminisme que s’organitza en base al mite de què significa ser dona, enfortint-lo.

L’autora considera a les lesbianes trànsfugues de classe ja que, tot i que entren en aquesta categoria de classe a través de l’apropiació col·lectiva de la que ens parlava Guillaumin, queden fora d’aquesta explotació privada. Les lesbianes no són dones: estan fora dels sistemes econòmics heterosexuals (la relació amb els homes) i dels sistemes de pensament.



Les relacions estructurals d’opressió

Una altra de les autores que reflexiona al voltant del feminisme materialista i com l’opressió que pateixen les dones s’interrelaciona amb altres formes d’explotació i opressió és Jules Falquet. Ella contraposa el concepte d’”imbricació” al d’”intersecciconalitat”.

Falquet defensa que en la “imbrincació” s’analitzen les relacions socials (gènere, raça i classe) com a efectes de les relacions estructurals d’explotació. En canvi, molts dels anàlisis tradicionals sobre interseccionalitat tendeixen a col·locar-les com a identitas en conflicte i no fan tanta referència a l’estructura.

I, si el concepte d’interseccionalitat – sense obviar la seva utilitat i riquesa (i tenint en compte que s’utilitza des de contexts molt diferents, tan institucionals com a més radicals) es popularitza als anys 90 gràcies a la jurista i professora de dret negra estatunidenca Kimberlé Crenshaw, la idea d’analitzar vàries eines d’opressió de forma simultània és molt més antiga, com es pot llegir per exemple en el Manifest del Combahee River Collective, de 1977, un col·lectiu de feministes negres socialistes i majoritàriament lesbianes, que parlavem de “sistemes d’opressió entrellaçats” (interlocking systems of oppression).


El nostre context: per una praxis feminista

D’aquesta anàlisi es desprenen dos punts importants en el nostre context:

1. Les categories d’homes i dones no tenen absolutament res a veure amb cap història biològica, tret que són el producte d’un sistema d’explotació: el patriarcat. Es tracta d’un conflicte de classes, no d’un conflicte sobre qui té què entre les cames. El sexe no és natural, sinó producte d’aquest antagonisme al voltant del treball no-remunerat fet per les dones a la família heterosexual.

2. El patriarcat no pot subsumir-se en el capitalisme. Existeix una relació antagònica entre homes i dones, i els homes, com a classe, es beneficien del seu lloc en el sistema de producció domèstic heterosexual.

Tot i el creixement del feminisme que s’ha fet evident en la capacitat de mobilització d’aquests darrers deu anys, no creiem que es pugui parlar de feminisme hegemònic sinó que el sistema s’ha apropiat i ha popularitzat algunes idees del feminisme per adaptar-les a marcs que perpetuen les estructures de poder i l’ordre social. Per aquesta mateixa raó creiem que el feminisme materialista no ha arribat a socialitzar-se mai.

D’altra banda, aquest creixement en la mobilització feminista no ens ha portat a una major organització dintre del moviment, al contrari: els darrers anys molts espais s’han desarticulat i no hi ha hagut una reflexió teòrica que acompanyés aquests primers moments de creixement. Ara ens trobem en una situació on la poca producció teòrica que està sorgint té un clar caràcter reaccionari

Davant d’algunes polèmiques recents, volem recordar també que la legitimitat política del feminisme autoorganitzat no és per qüestions de seguretat o d’essencialisme, sinó per qüestions d’interès polític i històric. Cap classe dominant té interés en que s’acabi el mateix sistema que la situa en un lloc de dominació. Com ja ho deia Delphy als anys 70, en un text titulat “Nos amis et nous”, on feia referència als discursos dels homes d’esquerres sobre la lluita feminista: “Si no es pot, sense haver-la experimentat [l’opressió], conèixer-la, llavors no es parla del que no es coneix; i la impossibilitat d’experimentar-la no justifica la ignorància; al contrari, prova que la pretensió dels no-oprimits de participar en peus d’igualtat en la lluita és absurda” (2013 [1977] : 165).

Amb totes aquestes aportacions bàsiques del feminisme materialista, creiem que és important recuperar la capacitat d’anàlisi de la nostra realitat patriarcal, capitalista i colonial mitjançant les eines clau que proposen aquestes autores. Tornar al feminisme d’arrel, radical, sense complexes, ni renúncies per a cap dona, per a cap lesbiana, ni per a cap persona trans.

Com comentavem a l’inici d’aquest text, davant la reacció provocada pel desbordament i l’impacte del moviment feminista, considerem que cal ser conscients que no podem comprar, altra vegada, les tesis del feminisme essencialista i liberal com les de l’anàlisi sexe/gènere, que es basen en centralitzar  una normalitat biològica home-dona i per tant heterosexual. Per altra banda, tampoc podem comprar els discursos que que reivindiquen un feminisme “per a tothom” borrant així el conflicte social, la contradicció de classe entre els homes i les dones, l’heterosexualitat com a règim d’explotació, i l’opressió històrica de dones, lesbianes i trans.

Que conceptes que ha posat el feminisme sobre la taula com el d’autodefensa, el de trencar el silenci, el de l’heterosexualitat com a règim polític, l’autonomia i la no mixticitat legítima del feminisme, tornin al centre del debat però amb totes les seves complexitats.

Volem deixar de ser les còmplices i les guardianes cuidadores dels privilegis d’alguns amb els que compartim una opressió laboral pública, però que ens segueixen sometent en tots els altres aspectes de les nostres vides.

“No he pretès “revaloritzar” la naturalesa de les tasques de les dones, sinó tirar per terra la idea que la naturalesa de les tasques té alguna relació amb les relacions de producció. El que m’interessa, i el que normalment hauria d’interessar a qualsevol materialista, és la relació de producció.” Cristine Delphy.

✯¸.•´*¨`*•✿ ✿•*`¨*`•.¸✯ •.¸¸.•*´¨`* •.¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*


Referencies 

CURIEL Ochy & FALQUET Jules (2005). El patriarcado al desnudo. Tres feministas materialistas. Colette Guillaumin – Paola Tabet – Nicole Claude Mathieu. Brecha Lésbica.

DELPHY Christine (2013). L’ennemi principal. 1. Économie politique du patriarcat. Syllepse.

FALQUET Jules (2020). Imbricación. Más allá de la interseccionalidad. Madreselva.

GUILLAUMIN Colette (2016 [1992]). Sexe, race et pratique de pouvoir. L’idée de nature. iXe. 

WITTIG Monique (2006). El pensamiento heterosexual. Egales.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s